Rachel: Fragment d'Entre Miralls - Ritual

Quan tenia uns sis anys, la Claire va començar a preguntar-se què els havia passat als seus pares. Va intentar preguntar-ho als avis, però es van disgustar tant que ella va plorar durant dies i va decidir no tornar a treure mai més el tema. Els nens tendeixen a creure que tot el que no va bé al món deu ser culpa seva i que els adults s'enfadaran amb ells per això i deixaran d'estimar-los, i la Claire no n'era cap excepció. Per descomptat, mai va deixar de qüestionar-se el tema, en silenci, i al llarg dels anys va construir escenaris fantàstics sobre el que podria haver-los passat, històries heroiques i extraordinàries que li feien esperar que potser part d'aquella qualitat excepcional se li hagués encomanat a ella també.

Ningú diria que la vida de la Claire era excepcional. Tampoc ningú diria que fos desgraciada. Havia treballat tan dur per encaixar que els resultats, que van acabar sent exactament el contrari, eren gairebé còmicament desastrosos. Malauradament, la Claire no podia apreciar la fina ironia perquè pel camí havia perdut el sentit de l'humor i l'havia substituït per una actitud agradable destinada a acomodar qualsevol opinió que pogués trobar-se en el seu viatge.

Aquella tarda, quan va preguntar què els havia passat als pares i la van renyar, la Claire va sortir corrents al jardí i es va amagar en el buit natural creat per les arrels gruixudes i nuoses d'un roure allà on trencaven el terra, i aquell lloc es va convertir en el seu amagatall secret del món des d'aquell dia, el lloc on podia anar a somiar i trobar consol en els bons i els mals moments. Aquell roure va continuar sent el seu millor amic durant tota la infantesa: no jutjava, no tenia expectatives i escoltava tot el que la imaginació desbordant de la Claire inventava. Un amic estrany per a una nena, però, com ja he dit, la Claire mateixa era estranya.

Ara estava asseguda en aquella cadira natural, amb els ulls tancats, escoltant el cant dels ocells, les granotes i el vent que bufava entre l'espès fullatge. El clinc-clinc dels plats i els coberts els acompanyava: els sons dels seus avis parant la taula per esmorzar a fora, al pati, tal com havien tingut per costum fer durant dècades. En la naturalesa canviant de les coses, tenir aquest ritual se sentia gairebé com un regal, un dels punts fixos que mantenien la seva vida ben ancorada a la realitat i evitaven que es dispersés pels vents. Sempre era a la mateixa hora, també. Ella seguia somrient, amb els ulls tancats, esperant que el rellotge de peu toqués les nou. Una... dues... tres... bong... bong... bong... La Claire va comptar les campanades guturals amb el rellotge fins a arribar a les nou, i llavors es va aixecar per reunir-se amb els seus avis a taula.

—Has dormit bé, bebelle? —va preguntar l'àvia, somrient.

El son de la Claire havia estat tèrbol per somnis estranys, la majoria dels quals no recordava, però que l'havien deixat inquieta i amoïnada. Era la calor, va pensar; s'havia desacostumat a la calor durant tots aquests anys que havia estat fora, no solia molestar-la quan era petita. Tot i estar contenta de tornar a casa, alguna cosa se sentia fora de lloc, estranya, com si la realitat s'hagués doblegat o abonyegat en el moment present d'alguna manera, però només molt lleugerament, permetent que tot semblés gairebé normal. Gairebé.

—Sí, gràcies, maman —va somriure educadament, i les seves habilitats socials adquirides a base d'esforç es van activar instintivament, ansioses per sufocar qualsevol possibilitat que la franquesa o, Déu no ho vulgui, una connexió real la sorprenguessin.

—No em menteixis, filla. T'he conegut des que anaves amb bolquers —l'àvia va sacsejar el cap amb un gest tan familiar per a la Claire que de sobte li va alegrar l'ànim i la va fer sentir segura. Va somriure.

—No té importància, de debò.

—Pren una mica de cafè —la va temptar l'àvia.

La Claire va agafar la vella cafetera de porcellana i va abocar el líquid fosc amb cura a la seva tassa. Els seus avis tenien aquesta norma, que la Claire mai s'havia qüestionat de petita però que mai havia trobat enlloc més en la seva vida adulta: cada membre de la família havia de fer servir el seu propi plat i la seva pròpia tassa, sense barrejar-los amb els de ningú més. Hi havia un joc de porcellana a conjunt, és clar, complet amb sopieres i salseres i prou gran per a vint-i-quatre persones, però només s'utilitzava quan la família organitzava sopars i en cap altre moment. La tassa i el platet de la Claire eren de porcellana fina, pintats a mà amb una delicada traceria blava i daurada i tan prims que eren gairebé translúcids; semblava gairebé un miracle que haguessin sobreviscut a tota la infantesa de la Claire.

No estava acostumada a veure cafè en aquella tassa, atès que el seu refrigeri habitual quan era petita consistia en te de til·la amb llimona i mel o llet amb xocolata. La feia posar trista que ara hi hagués una beguda d'adults, sobretot perquè encara no havia aconseguit esbrinar com ser una adulta.

—Llet? —va oferir l'àvia, com si hagués sentit els pensaments de la seva néta.

La Claire va abocar llet a la tassa que ja era plena i va fer que el cafè es vessés al platet.

—Per la sort! —l'àvia va sucar el dit índex al platet i va untar el cafè al front de la jove, un altre dels molts costums que la Claire mai qüestionava.

Es tirava sal per damunt de l'espatlla, es menjaven mongetes els dimecres, es demanava un desig amb les primeres fruites de l'any, es recollien les activitats a l'aire lliure en pondre's el sol. La vida tenia maneres diferents de marcar el pas del temps a casa seva: pel cant dels coloms al matí, per l'alçada del sol al migdia, pels sons de la vella campana de l'església propera al capvespre. Les estacions s'anunciaven per les olors: la fragància de les flors dels arbres, l'aroma sobreescalfada de les herbes, l'olor dolça i pesant de la collita, l'olor humida de la pluja.

El rellotge de peu era l'única excepció en aquest món que marcava el seu propi temps, com si hagués estat portat de fora només per deixar-ho clar.

L'avi de la Claire repassava les tasques del dia, com feia sempre a l'esmorzar, fent xarrups lents de cafè entre les rares calades de la seva cigarreta del matí, la punta de la qual brillava de color àmbar al ritme de les calades, i que es mantenia estranyament lluny de la seva mà a l'extrem d'un broquet de carei molt llarg. Era la tasca de la Claire, quan era petita, preparar la cigarreta i posar tant de cotó al broquet que gairebé no passava gens de nicotina.

Lents filaments de fum blau grisenc dansaven a l'aire del matí, atrets cap al cel pels corrents d'aire ascendents. L'avi va acabar d'esbossar l'horari diari i es va girar cap a la Claire. Estava de bon humor, un estat d'ànim que la presència de la seva estimada néta només servia per amplificar.

—Me'n vaig al poble, vols venir? —va preguntar.

Es referia al viatge diari en bicicleta fins al forn de pa, del qual sempre tornava envoltat de la irresistible aroma del pa calent. La Claire va fer immediatament una llista mental de les coses que esperava que encara fessin i es va aixecar de la taula sense dir ni una paraula per seguir-lo. Feia dècades que no pujava a una bicicleta i se sentia una mica maldestra intentant-ho de nou.

—No et canviaràs? —l'avi es va girar.

Gairebé s'havia oblidat de la primera regla per sortir al carrer: mai se sortia de casa amb res que no fos roba de carrer. La roba havia d'estar perfectament planxada, les sabates ben enllustrades, sempre una última mirada als miralls abans de creuar la porta. Potser aquell era el misteri dels miralls paral·lels, va pensar la Claire, tot i que s'havia d'admetre que, fins i tot per a una família amb uns estàndards tan alts per a la imatge personal, reflectir-se fins a l'infinit era una mica excessiu.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.