Rachel: Reading from Between Mirrors - Memories

—Surt d'aquí al mig!

Les paraules van retrunyir com un tro a les orelles de la Claire, ara gairebé trenta anys després, amb la mateixa intensitat i contundència que la primera vegada que li havia sentit dir a l'àvia; la primera de tantes. Va somriure vagament davant del record.

Era immensa, aquesta mansió dels seus avis on havia crescut, però la Claire no n'era conscient aleshores; mai no es qüestionava el que veia perquè no havia conegut cap altra forma de vida, mai no s'havia aventurat més enllà del final de l'avinguda flanquejada per alzines gegantines i centenàries que portava directament a la porta principal. Per a ella, la mansió i el seu jardí eren el món sencer.

L'element més interessant d'aquella gran casa, i el que havia activat el record de la Claire, era l'entrada. Les portes dobles, tallades en fusta de noguera massissa, tenien vitralls encastats en una complexa traceria de fusta i pesaven tant que la petita Claire sempre necessitava totes dues mans per a obrir-les de bat a bat. Les portes estaven flanquejades per grans miralls de cristall, paral·lels l'un a l'altre, que anaven del terra al sostre i reflectien fins a l'infinit tot i tothom que passava per entremig, amb els contorns difractats en arcs de Sant Martí en alguns punts pels bisells polits de les vores.

Devia tenir cinc anys aleshores, intensament encuriosida per aquell nou món tan emocionant on li havia tocat néixer, voltant per la vella mansió on sovint les finestres es mantenien obertes per mitigar la calor sufocant dels estius de Louisiana, i on l'ampli porxo que l'envoltava oferia una ombra acollidora durant aquelles tardes en què ni tan sols corria l'aire.

La natura no es permetia cap moviment ni cap so llavors, tret del cant inquietant de les granotes dels arbres. Aquell era el seu primer record dels miralls: ella dreta entre tots dos, intentant comprendre per què hi havia tantes versions d'ella mateixa i per què semblaven allunyar-se cada cop més. Encara recordava com les cintes blanques del vestit que l'àvia havia cosit a mà just a temps per al seu aniversari es movien amb el corrent d'aire de la porta com si tinguessin vida pròpia. La petita Claire s'havia empastifat el vestit amb el sucre del pastís, un fet que s'esforçava molt a amagar, i recordava haver sentit un cert alleujament en veure que totes les Claires dels miralls també miraven cap avall amb expressió de culpabilitat.

Un raig de sol esmolat va travessar de sobte el vitrall, amb la rapidesa d'una fulla, i va endurir els contorns de tot plegat, tornant les ombres més profundes i suaus que el vellut negre. Per un segon, la Claire gairebé va poder tocar la substància d'aquella ombra, sentir-ne la naturalesa palpable. Es va espantar i va sortir corrents de l'entrada, amb les cintes blanques i recarregades voleiant darrere seu, i es va prometre a si mateixa fer cas a l'àvia i mantenir-se allunyada de l'entrada d'allà en endavant. Naturalment, va oblidar la promesa l'endemà mateix.

La fascinació de la Claire per aquell món de miralls, que ella percebia com a tridimensional a causa dels seus patrons infinits de reflexos, li va costar posteriorment moltes renyines, però simplement no podia resistir-se a l'atracció que exercia sobre ella; s'hi sentia atreta com l'agulla d'una brúixola cap al nord. Fins i tot ara, la fascinació que aquella estranya alcova exercia sobre ella la feia sentir culpable, una emoció absurda per a una dona de trenta-i-pocs anys, fins i tot per a algú que encara intentava trobar-se a si mateixa.

Va decidir treballar en la seva assertivitat i quedar-se dreta on li vingués de gust, ja que era una dona adulta, carai, però les seves orelles van intentar instintivament detectar si s'acostaven els seus avis, per poder sortir d'allà abans que la veiessin. Estava agraïda per la companyia dels avis i se sentia alleujada de tornar a ser a casa, però també li feia una mica de vergonya tornar a viure amb ells a la seva edat. Es va encongir d'espatlles. La vida tenia maneres inesperades de guiar el camí de cadascú i certament li havia ensenyat que, de vegades, era més fàcil acceptar les coses tal com venien.

El món exterior, més enllà d'aquelles parets familiars, no havia resultat ser com ella esperava; no s'assemblava gens a com l'havia pintat la imaginació desbordada de la seva joventut. El món real no va acabar sent el seu parc infantil encantat, ben al contrari, es negava a cooperar amb tossuderia i constància. Era massa estranya per al món, va aprendre la Claire. No sabia exactament com ni per què, però semblava que no hi encaixava ni n'entenia el funcionament, aquells senyals subtils i acords tàcits que funcionen tan impecablement en societat i que formen la base de l'enteniment comú.

No és que la seva vida hagués estat pitjor que la de qualsevol altre, simplement és que tota la resta l'acceptava tal com era, sense comentaris innecessaris, mentre que la Claire, per qualsevol motiu maleït, no podia fer-ho. Tenia preguntes a l'escola que feien sentir incòmodes als professors, tenia preguntes a la feina que feien que els companys la consideressin una persona difícil, però el pitjor de tot era que tenia preguntes sobre les expectatives socials que sentenciaven qualsevol amistat potencial abans i tot de començar. Sovint se sentia com un cotxe atrapat anant en direcció contrària en un carrer d'un sol sentit i sense lloc per girar.

Ni tan sols recordava què l'havia impulsat a fer les maletes i tornar a Louisiana en aquell any sabàtic autoimposat que s'havia pres perquè no tenia cap altra alternativa.

—Surt d'aquí al mig! —la veu real de la seva àvia la va sobresaltar per l'esquena, i la Claire va deixar anar un sospir resignat: havia tornat a caure sota l'encanteri dels miralls i s'havia perdut a si mateixa.

Va obeir per habit i va sortir de la petita alcova, una mica decebuda perquè els seus reflexos infinits ara estaven confinats a un sol cos.

—No escoltes mai, bebelle —l'àvia va remenar el cap amb angoixa—. Trenta anys i encara no escoltes mai!

—Què hi ha de dolent, maman? —la Claire va oblidar refrenar aquell tret inquisitiu que mai no fallava a l'hora de portar-li problemes—. Per què t'enutges tant quan m'estic a la porta principal?

—Porta mala sort, filla! Vols que t'ho dibuixi? Per què vols anar a buscar problemes? Déu sap que ja et troben prou fàcilment tots sols.

—Si us plau, maman —li va suplicar la Claire amb la seva veu més dolça i persuasiva, una que esperava que l'anciana trobés massa entranyable per a negar-s'hi—, explica-m'ho! —L'àvia la va despatxar amb un gest de mà irritat, va donar l'esquena a la seva néta i se'n va anar cap a la cuina.

La Claire encara estava dreta davant de les portes; els complexos motius de fusta i de vitrall, que representaven àngels i flors, eren prou a prop per quedar atrapats en els miralls. Es multiplicaven de maneres que confonien la vista i feien que tota l'escena fos absolutament hipnòtica.

—No tens gana, maca? —la veu suau del seu avi la va sobresaltar d'aquell segon ensomni.

Va sentir la mà de l'avi a l'espatlla guiant-la suaument cap a la cuina. Es va adonar que tenia gana, que estava cansada i agraïda que la tornessin a cuidar, encara que només fos per un temps.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.