Jessica: Lectura de la novel·la My Dear Fiona - La barca de Caront

—No hauria de marxar de Stromness sense visitar Hoy —va suggerir la senyora de la recepció amb un posat maternal que intentava restaurar la meva visió alegre de la vida, ara enfonsada per la sobtada circumstància que m'havia deixat sola de nou.

Va somriure amb ànim i va assenyalar cap al moll, cap al ferri que s'acostava.

—Vinga, afanyi's. Si corre, hi arribarà abans que surti.

Va assentir amb aprovació davant la meva expressió atordida, i vaig obeir el seu suggeriment sense gaire resistència mental.

Hi havia poca gent al ferri, desafiant una boira tan espessa que els contorns de l'illa de Graemsay, que gairebé vam fregar de camí a Hoy, eren amb prou feines visibles.

Tan bon punt vaig entrar a la boira, el món tal com el coneixia es va quedar enrere: les seves alegries i les seves penes, la música i les rialles, els plans i els somnis. Un lloc diferent m'esperava al final de la boira, i els altres viatgers, velats per la broma, semblaven ombres que compartien amb mi el viatge en la barca de Caront cap a l'illa dels morts.

A aquest regne més enllà de les boires t'hi apropes en silenci.

Ningú no parlava.

Caminàvem silenciosament, a distància els uns dels altres, per respectar el nostre retir solitari, seguint instintivament les passes dels altres pel camí de fusta que serpentejava a través de l'inquietant erm cap al gegantí monòlit de Dwarfie Stane.

Diu la llegenda que el lloc va ser construït per gegants, i realment ho sembla: l'enorme monòlit acull una tomba, tallada amb cura en la densa esteatita, amb un bloc de pedra més petit al costat, la porta de l'entrada.

Qui podria construir una cosa així? Qui sinó gegants? O nans, segons la tradició.

Aquí, sota el cel profund, sense res més que solitud i silenci, hom se sent inclinat a no dubtar d'aquestes històries. Res no sembla ajustat a l'escala humana, i l'escassa vegetació que creix entre les roques vermelles fa que sembli d'un altre regne.

Hi ha una tomba no gaire lluny de Dwarfie Stane, la de Betty Corrigall. Hi ha molts Corrigall per aquestes terres, Fiona, però aquesta sang teva va poder gaudir del seu repòs final sola en una illa tota per a ella, en una vall romàntica plena de flors. No és una història alegre, me'n temo.

Va ser una excursió dura, a través de la terra xopa cap a la platja de Rackwick, i la vaig recórrer en silenci, tan transformada per l'estrany paisatge alienígena i els murmuris de la boira, que instintivament em vaig recloure dins meu, deixant enrere totes les meves expectatives i raons.

Vaig caminar potser una hora, notant el canvi en el paisatge i sentint, més que avaluant, que ens acostàvem a la costa.

La platja es va revelar de cop, passat un revolt del camí abrupte, i en veure-la no vaig tenir cap dubte que havia deixat el meu món enrere.

Una massa de còdols rodons, polits i lluents per la boira humida, s'estenia entre mi i el mar, com petxines buides de cargols gegants de diverses espècies. Entre elles destacaven les negres, més brillants que la resta per l'escuma del mar, i mig enterrades en la sorra movedissa remoguda per la marea.

Vivim les nostres vides amb expectatives de com haurien de ser, i aquestes expectatives poques vegades es veuen qüestionades, tret de moments com aquest. No tenia gana. No estava cansada. Sentia com si el meu cos ni tan sols hi fos, només la meva consciència, deslliurada de lligams físics, dreta sobre el dic natural a Saint John’s Head, amb l'alt pilar de l'Old Man of Hoy fent guàrdia a la llunyania, els meus braços estesos per abraçar tanta realitat com pogués abastar, essent una amb tot plegat.

L'illa dels morts. No aconsegueixo trobar el sentit d'aquest pensament, però tampoc no me'l puc treure de sobre: amb prou feines hi ha rastre d'habitació humana, almenys de la variant viva.

Vaig seguir els altres pel mateix camí per on havíem vingut, sense preguntar per què, com ocells orientant-nos pel camp magnètic de la terra i els moviments del sol, per agafar el ferri de tornada cap a Stromness abans de quedar-nos atrapats a l'illa tota la nit.

La boira es va aixecar i va sortir el sol, just a temps per a la posta, mentre passàvem pel verd pla de Graemsay de tornada.

—Deu estar cansada —em va rebre la senyora de la recepció, somrient—. És una caminada llarga.

—Tinc gana —me'n vaig adonar de sobte, com si el meu retorn a la terra dels vius hagués portat amb ell totes les necessitats i la fragilitat d'aquests últims, i vaig sentir un alleujament inexplicable.

—Res que un bon caldo no pugui curar —va respondre.

La música anava creixent fins a arribar al seu punt àlgid en els carrers concorreguts i, mentre caminava entre els participants del festival, compartint la seva exuberància, vaig sentir que tot el meu dia havia estat un somni, massa allunyat de la vida normal per ser analitzat.

Hi ha experiències de les quals parles, fotografies i comparteixes, i després n'hi ha d'altres que et canvien la perspectiva. Aquestes no pertanyen a cap lloc d'aquest món.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.