Amelia: Lectura de Les portes de corn i marfil - Renascuda amb joia

La vida no canvia.

És cert que les tecnologies avancen i el dia a dia es fa més fàcil, però les persones no són fonamentalment diferents de com eren fa segles.

Les mateixes emocions i impulsos les empenyen pels seus camins, i les mateixes decepcions els amarguen l'esperit.

Persèfone cuidava les seves ànimes com un jardiner cuida les seves plantes, mirant-les néixer, viure i morir, oblidar les seves experiències i tornar a la vida el següent cicle, com llavors escampades per terra.

És supèrbia humana imaginar que hi ha un propòsit en aquest esforç repetitiu. Tal com passa amb les plantes, no tenen cap més propòsit per existir que el de perpetuar-se. La vida vol continuar i evolucionar lentament.

Si hi havia un propòsit més gran sota l'Olimp, era massa elevat perquè ningú el comprengués, i el més segur és que no impliqués construir imperis poderosos ni lliurar guerres sagnants, les vanitats buides i il·lusions de poder que moren amb els seus creadors.

Pols a la pols, això era tot el que eren, enterrats en capes sota els fonaments de noves civilitzacions, tan aliens i fugaços com ho havien estat aquelles, només traslladats endavant en el temps.

Persèfone va sospirar, va agafar el pergamí amb totes les ànimes que havien de marxar i es va dirigir als Camps d'Asfòdels.

Cada any era el mateix calvari: anar d'una en una i intentar convèncer-les perquè tornessin a néixer. Algunes eren receloses, fins i tot després que el Leteu s'hagués endut les seves decepcions i dolors. Hi havia sentiments, molt més profunds, que les empenyien a desconfiar d'un altre viatge per la terra.

Algunes eren massa entusiastes i s'imaginaven una aventura extraordinària (la Persèfone s'estremia en pensar amb quina rapidesa es desenganyarien d'aquest somni elevat), i d'altres simplement no volien marxar.

Finalment, així com la gent no vol morir, n'hi havia que no volien néixer, i calia recórrer a molts ornaments creatius sobre la vida a la terra —cosa que la feia sentir fatal per haver-s'ho d'inventar— per aconseguir que cedissin.

Ben mirat, si els digués que naixerien, que lluitarien per sobreviure, que probablement tindrien descendència, que s'envellirien i moririen, i que no hi havia res més, qui en el seu sa judici malgastaria esforços en el viatge?

Es preguntava qui havia muntat aquest carrusel idiota, on la gent no volia marxar de cap de les dues ribes de l'Estígia, però se'ls obligava a fer-ho de totes maneres.

Malgrat tot el seu avorriment soporífer, a menys que un estigués condemnat, l'existència a l'Hades era força còmoda, fins i tot fora dels Camps Elisis.

La gent feia amics, es casava, gaudia d'alguna trobada ocasional, i feia tot l'anterior sense haver de patir constantment per alimentar-se, per la malaltia, la mort o la pèrdua.

Els havia de prometre vides que sabia que mai no tindrien, i aventures que mai no es materialitzarien, perquè havia vist què els tenien reservat les Moires, aquelles a qui fins i tot els déus temien; i per molt que els mortals lluitessin, combatessin o somiessin, mai podrien escapar del camí marcat pel seu destí.

Cal imaginar que si les lliçons d'una vida servissin d'alguna manera i aportessin saviesa per a la següent, un voldria recordar-les, no pas haver-les d'esbandir amb aigua del Leteu cada vegada. L'única explicació lògica per a això últim era evitar una negativa massiva i rotunda a tornar-hi.

Així doncs, per a la Persèfone, aquesta part de les seves atribucions s'assemblava molt a la d'un mercader que havia de trucar a cada porta de la ciutat intentant convèncer la gent que comprés una cosa que estarien segurs que no els serviria per a res.

Fins i tot va conspirar amb Hècate en algun moment per posar alguna cosa a la beguda dels candidats, i així no haver de passar per aquest esforç de persuasió sísific i completament inútil, però l'Hades se'n va assabentar i no li va fer gens de gràcia; per tant, ara arrossegava els peus cap als prats, amb l'entusiasme d'un intestí bloquejat, per buidar aquell oceà d'ànimes cullerada a cullerada.

Va maleir Dionís per sota el nas per haver fet que la seva tasca fos de dues mil persones aquest any, i a ella mateixa per haver-ho acceptat sense imaginar aquest precís moment en què realment hauria de complir la seva promesa.

—Fantàstic! —va dir-se—. Deixa'm que els digui que se'n van cap a dalt per substituir aquells que les ambicions vanitoses d'un aspirant a egòlatra o un altre han colgat sota terra com collites de sacrifici.

Això sí que despertaria entusiasme.

Sempre hi havia algun complot en algun lloc, mogut per la cobdícia, l'ànsia de poder o desitjos il·lícits, que mantenia el foc encès sota els conflictes i els danys, per assegurar que cap vida, per molt generoses que haguessin estat les Moires, estigués mai lliure de patiment.

Recordava que les ànimes a punt de partir de l'Hades havien estat promeses a Posidó. El seu destí era una vida al mar o, en el cas de les dones, esperar eternament els seus marits mariners.

Tota una nació viatjant per l'aigua, establint noves colònies en costes llunyanes, allunyant-se de les seves llars, portant amb ells la seva cultura i costums i infusionant-los amb totes les coses bones que trobessin en la nova terra.

Sempre trobaven nous aliments, noves maneres de fer les coses, nous materials de construcció i, sovint, també nous déus; per això era molt important per a la Persèfone mantenir-los fidels al panteó de l'Olimp.

Per descomptat, tots acabaven a l'Hades tard o d'hora, independentment de quina divinitat adoressin, així que l'únic propòsit d'aquest esforç persuasiu era mantenir els temples familiars ben proveïts d'ofrenes.

S'imaginava que la decepció de la seva mare no tindria fi si, per algun error en les seves funcions, tothom acabés adorant Isis en lloc d'ella. Pels déus, quin malson!

La Persèfone havia estat prou sàvia com per no dir-li a la Demèter aquella informació sobre les noves ànimes promeses a Posidó abans de tornar a l'Hades, però els problemes no trigarien a sortir a la llum sobre aquest tema.

Aquella seria una conversa per recordar: dues mil ànimes, i ni un sol pagès entre elles.

S'hi anava acostant i va mirar amb ràbia l'Om dels Somnis Falsos en passar-hi pel costat. I tant que havia de créixer al límit dels Prats! Quin lloc millor que aquell?

—Persèfone, estimada —podia sentir l'Hades dins el seu cap—. Fa mitja hora que t'escolto i no he sentit res més que queixes. Què vols que faci, que els digui als altres déus que tothom es queda aquí permanentment i que s'espavilin sense els mortals?

La Persèfone va rondinar entre dents.

—Tothom està esperant amb ànsia: en Posidó, la teva mare, en Zeus, tothom. L'Eris va entabanar l'Afrodita, quina sorpresa, per fer un bon sarau a Troia i ara han de construir una ciutat nova; tenim els aqueus voltant sense rumb des de fa dècades per tot l'Egeu com si no haguessin navegat mai; t'ho dic jo, l'Odisseu no sembla gaire delerós per tornar a casa, ni tan sols per vestir roba d'home, i acaba de trobar una bruixa a qui culpar-ne; ni vulguis saber què ha passat a Tebes, si et plau, Persèfone! És un desastre. Simplement envia'ls pel seu camí perquè em pugui treure aquests ploramiques de sobre.

«Això és tot el que tothom vol sempre, oi?», va pensar la Persèfone, molestada. «Tots fem el paperot perquè els qui més criden no ens facin mal de cap amb les seves queixes interminables. Per molt irracionals, repugnants o insignificants que siguin les seves demandes!»

—Vols discutir el tema amb les parts implicades? —l'Hades es va enfadar—. Perquè puc organitzar una reunió, portar-los tots aquí, perquè puguis presentar els teus arguments.

—Ja hi vaig! —va murmurar ella com una vella amargada.

«Així és com passa», va pensar. «Així és com se't treu tota la joia i l'entusiasme: a base d'un patró constant d'anticipació de la decepció».

—Per això se'n diu feina —va continuar predicant l'Hades—. Ets la deessa de la renovació i la fertilitat. Aquesta és la teva principal atribució, portar nova vida al món. És com escoltar l'Atena queixant-se que el coneixement és inútil.

—He dit que ja hi anava, no? —va respondre la Persèfone—. Que els déus ens guardin que les opinions de ningú més no siguin tingudes en compte.

—T'he escoltat, estimada esposa, i he empatitzat; ara torna a la feina.

Podia veure com l'expressió de les ànimes es tornava ombrívola a mesura que s'hi acostava. Quina vocació més esplèndida era aquesta: ser aquella a qui ningú no s'alegra de veure i lliurar el missatge que ningú no vol escoltar. Era com en Tànatos a l'inrevés, creant resultats diametralment oposats, però amb el mateix impacte emocional.

La Persèfone es va alegrar d'haver tingut almenys l'encert de començar per les ànimes de la Vall del Dol, que no tenien cap pau ni satisfacció a perdre tornant a la vida.

No va poder evitar un petit somriure imaginant en Posidó amb una colla nova de tristos i melancòlics a les mans, intentant ensenyar-los les arts del mar mentre aquests miraven amb enyorança cap a l'horitzó, distrets i lamentant els seus amors no correspostos.

Si alguna cosa havia après sobre el funcionament de l'Olimp, era que en Posidó probablement acabaria fent un pacte amb l'Afrodita, que o bé els solucionaria el problema o bé els acabaria de trencar del tot; en qualsevol cas, estarien a punt i llestos per navegar al final del procés.

La deessa de l'amor acabava de pondre un ou —si se li permetia el joc de paraules aviari— amb el fiasco d'Helena de Troia i estava, per descomptat, disposada a assumir més responsabilitats atès que ja tenia aquella valuosa experiència de camp a l'esquena.

La Persèfone va reflexionar sobre el seu matrimoni feliç i va pensar que li aniria bé tenir l'Afrodita al seu costat. Al cap i a la fi, qui li diu que no a l'amor? Va tornar a sospirar, resignada, i va començar la seva llarguíssima llista de visites a porta freda amb un jove que rondava capbaix per les ribes de l'Aqueront, observant les canyes amb aire ombrívol.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.