Amelia: Lectura de Les portes de corn i marfil - Chorus

—Persèfone, carinyo! Quina alegria tornar-te a tenir a casa!

La Demèter va rebre la seva filla efusivament a l'entrada de la cova de Cumes i li va lliurar la tradicional garba d'ordi.

L'oracle de Cumes va fer una profunda reverència a les dues deesses, ocultant una mirada de ressentiment, mentre la Demèter feia una avaluació crítica de la seva filla, mirant-la de dalt a baix a la recerca de detalls que requerissin atenció.

—T'has aprimat, Persèfone. Estàs segura que menges prou a l'inframón? Em tens preocupada.

—Estic exactament igual, mare. Com bé saps, nosaltres no canviem mai.

—No pateixis. Ens assegurarem d'alimentar-te com cal tan bon punt arribem a l'Olimp. T'he fet una llista de tasques, només per començar amb les teves obligacions. En Dionís vol parlar amb tu. Reserva temps per a una reunió amb ell tan aviat com sigui factible, d'acord?

—És per les Dionísies?

—Li hauràs de preguntar a ell, no ho sé. Em sap greu atabalar-te, però haurem de marxar cap a Epidaure demà ben d'hora; ens estan esperant, aquest any hi ha una gran concurrència de gent i els sacerdots creuen que caldrà més d'un dia per atendre totes les necessitats. Mentre siguem a Epidaure, la basilissa vol parlar amb tu. No estic segura de què es tracta.

—És pel matrimoni sagrat?

—No ho ha dit.

La Demèter recordava el posat regi de la basilissa, de qui sempre havia admirat l'elegància impecable, i desitjava que la seva filla, que podria lluir molt bé si s'hi esforcés una mica, la imités. La classe no es podia comprar, s'havia de néixer amb ella, i la reina d'Atenes en tenia a mans plenes. Va tornar a mirar la seva filla, que podria ser la joia de l'Olimp si no s'entestés en aquest aspecte de camperola i comencés a portar alguna cosa més substancial que flors als cabells.

Havia de reconèixer que difícilment es podia anar al camp vestida de festa, però la seva filla ara era una reina, i hauria de tenir subalterns que fessin aquella feina per ella.

—Persèfone, quants cops t'ho he de dir? T'has d'esforçar més amb el vestuari, sembles... —no trobava les paraules pel desànim—. Mortal! És que no tens joies? No entenc com el teu marit no s'adona que vas vestida tan pobrament! Com van les coses entre vosaltres dos?

La Demèter es mirava la seva filla, que duia el seu quitó de seda blanca, el cinturó i les sandàlies daurades, però ben poques joies i pedres precioses, buscant senyals reveladors d'un matrimoni desgraciat, i després, decebuda, va passar al següent comentari.

—Saps que l'Ares sempre pregunta per tu?

La Persèfone va tancar el puny al voltant de la petita pedra d'ametrina, el seu minúscul punt fix en la realitat, i va donar gràcies als déus d'haver aconseguit fugir abans que la seva mare triés el que ella considerava un marit apropiat. L'Ares! Per tots els déus de l'Olimp!

Va prendre nota mentalment per recordar a l'Hades la promesa que li havia fet: que la propera vegada que el déu de la guerra es passegés pel Tàrtar, seria molt difícil de trobar. Va dedicar un somriure cortès a la seva mare abans de canviar de tema.

—Ah, sí. Mare, és un plaer veure't! Com has estat?

La Demèter va sacsejar el cap, molestada en veure frustrats els seus intents de casamentera, i va respondre.

—Com vols que estigui, Persèfone? Pensant en la meva única filla retinguda en aquest regne espantós. —L'imaginari subterrani li va recordar l'única tasca que s'havia deixat a la llista—. Vam haver de reprogramar el viatge a Anatòlia per a la setmana que ve; la península està coberta d'una boira densa i a l'Hèlios no li agrada viatjar-hi. M'estàs escoltant, filla?

—I tant.

—Sembles distreta. Pots parar atenció, si us plau? Això és important. Les dones de Locri estan planejant un festival en honor teu, al qual s'espera que assistim cap a finals de maig. Un pensaria que estaries contenta de tenir una vida social decent després d'estar tancada i sola sota terra, sense res a fer durant tot l'hivern. Me'n culpo jo mateixa. No hauria d'haver cedit davant en Zeus ni acceptat aquest compromís horrible. Millor tota la terra cremada fins a les cendres que lliurar la meva única filla a... —es va aturar abans de l'epítet, dissuadida per la mirada exasperada de la Persèfone—. En fi, ja està tot decidit. No hi puc fer gran cosa.

—Ha començat la sembra?

—I tant que no! Ni somiarien a començar sense la teva benedicció! Qui seria tan insensat de no témer l'ira dels déus?

—Hauríem de començar per aquí —va respondre la Persèfone. Aquelles arrels d'ordi sanes de l'Inframón li havien indicat que la temporada havia començat d'hora, i li preocupava que les collites es retardessin si no es plantaven immediatament.

La Demèter es va quedar sorpesa pel comentari de la seva filla, que sonava força madur, i va passar a parlar de feina.

Totes dues van discutir les complexitats de la plantació durant bona part del viatge, i la Demèter va enviar les notes de la conversa a través d'en Hermes, de manera que quan arribessin a l'Olimp, tot un exercit de dríades i nimfes estarien esperant per executar les seves instruccions.

Després d'això es va tancar en els seus pensaments, mirant el paisatge acabat de despertar i reflexionant sobre com la seva filla ingènua havia perdut l'oportunitat d'aconseguir un partit tan auspiciós com l'Ares, que semblava mostrar interès per ella!

La Persèfone ja podria ser la nora de l'Hera i d'en Zeus.

Això sí que és un privilegi!

Hauria pogut triar les tasques, tenir temples més grans, una adoració infinita. Potser fins i tot tindria la seva pròpia ciutat, com l'Atena, per adorar-la exclusivament. Quin malbaratament!

D'acord, l'Ares era un cap buit, però a qui li importava? Què més es podia esperar d'un déu masculí? Tots acabaven sent infidels, tard o d'hora; el que importava era l'estatus de la seva filla i el favor de l'Olimp.

A l'altre costat del carro, la Persèfone somreia en sentir com la petita pedra de cristall s'escalfava al seu palmell.

Contenia la bellesa dels seus jardins, l'espectacle esplèndid del riu Flegetont, serpentejant com una cobra de foc entre riberes de gemmes fosques, les portes de bronze, tan intimidadores en la seva nuesa impenetrable, l'Hades i la seva llar, les rialles de les muses, el matís rosat de les Illes dels Benaventurats a la llunyania.

Tota la seva vida estava condensada en aquell cristall, que passava de l'or al porpra quan li tocava la llum del sol.

La realitat té aquestes coses estranyes: totes les riqueses del món no et poden fer sentir tan segura com un sol símbol.

—Benvinguda a casa, mestressa —l'Angelos es va prostrar als seus peus, esperant la benedicció tradicional.

—Lloat sigui el saber de l'Olimp! —va respondre la Persèfone de seguida—. Aixeca't, daimona. T'he trobat a faltar.

—No tant com jo a vós, mestressa.

—Què tens per a mi? —la Persèfone va seguir caminant amb l'Angelos al costat, revisant el llarg pergamí d'activitats i peticions que la seva daimona havia recollit durant l'hivern.

—Han enviat un missatge del Telesterion: els sacerdots voldrien parlar amb vós sobre el ritual tan bon punt tingueu un moment. El calendari de sembra està llest per a la vostra benedicció. Sembla força urgent. Hi ha hagut un problema amb la sibil·la de Cumes, una cosa relacionada amb el Cèrber. No conec els detalls, però en Zeus vol parlar amb vós personalment. Li he dit que estaríeu disponible demà, potser abans de marxar cap a Epidaure.

—On és el meu Cèrber ara? —la Persèfone es va girar cap a la seva daimona, presa del pànic.

—A l'Hades, mestressa, que jo sàpiga —va respondre l'Angelos, sorpesa—. No hauria de ser allà?

—No res —la Persèfone va arrufar les celles, pensant que de totes maneres necessitava veure en Hermes abans de la seva reunió amb en Zeus per poder coordinar les seves versions, i llavors descobriria què li havia passat al seu cadell.

—L'Hera està descontenta amb les Hespèrides; sembla que no són gaire espavilades i estan descuidant les seves obligacions —va interrompre la Demèter.

—I això què té a veure amb mi?

—Són súbdites teves.

«És clar que ho són», va rumiar la Persèfone sobre el fet que les filles de la Nit, que no havien trepitjat l'inframón des del casament de l'Hera, encara comptessin com a responsabilitat seva.

—Ho veus? Si no t'haguessis llançat a un matrimoni poc assenyat, podries haver tingut un hort com el de l'Hera! Tothom l'enveja per aquelles pomes d'or!

La Persèfone va continuar caminant en silenci.

—Digues alguna cosa, filla! Per tots els déus, a vegades tinc ganes de sacsejar-te, només per saber si encara ets viva. Parla'm!

—Les pomes d'or poden ser molt útils, mare.

—Massa tard! Vas perdre la teva oportunitat. De totes maneres, no hauries pogut competir amb l'Afrodita —va reflexionar, amargada—. És tan frustrant, Persèfone! Tenies tots els avantatges de la creació i et contemples en aquest estat gairebé sense vida, com si res no tingués sentit per a tu. No tens gens d'orgull? No tens ambicions pròpies? La meitat del temps em pregunto si encara ets aquí.

Aquest és un fragment de la novel·la The Gates of Horn and Ivory, que es pot trobar aquí.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.