Amber: Recitant una balada èpica - El cor a la roca

Hi havia una vegada una bella noia anomenada Maureen, que vivia entre les boires de l'illa de Vergreen. Vivia amb el seu pare; tenia els cabells de coure i anhelava un lloc que cap humà hagués vist mai.

Una anciana li va explicar, quan era petita, la història d'un gran regne que es troba més enllà de les fronteres, fora de l'abast dels mortals: un lloc on resideixen els déus i els esperits.

Anava a aquell lloc cada nit en somnis, però la boira només li permetia conservar-ne fragments. En despuntar l'alba de l'endemà, s'amagava en un cau i pensava en el camí que l'hi portaria.

Rondava pel penya-segat verd al capvespre com una nimfa, amb unes sabates gastades com a única prova de la seva penúria. Seguia el camí del sol. Buscava entre el crepuscle. Cercava a la llum de la lluna i les estrelles de la nit.

Va caure sota l'encanteri de la llum que mor lentament, la que fa cloure els ulls i atura el cos. Es va quedar adormida a la vora del mar i es va despertar amb un xivarri de galls pescadors, xiscles i aletejos.

Un corb s'havia atrapat la pota dreta en una xarxa i l'havia collat encara més per culpa del neguit: aletejava atabalat, feia voltes fins a marejar-se i graulava desesperat per por a la mort.

La Maureen el va agafar amb delicadesa i li va acaronar el cap negre, el va alliberar del seu captiveri i el va alimentar amb el seu pa. Les plomes de l'ocell es van tornar d'acer, revelant el seu secret: es va transformar, en canvi, en una deessa de cabells foscos.

Va donar les gràcies a la jove per haver-li salvat la vida i li va demanar que triés el favor que volgués. La noia no va dubtar, li va explicar la seva lluita, i el corb encantat li mostrarà el camí.

La deessa li va permetre veure el camí fosc, però la va advertir que el lloc més enllà de la vida no era gratuït. —Pensaran que has mort. S'aprofitaran del batec del teu cor. No et deixaran tornar a la terra vora el mar!

Li va ensenyar a amagar el seu cor viu a prop i a anar al lloc més enllà de la vida sense por. Amb el cor dins d'una roca dura, va recórrer el camí fosc cap als llocs meravellosos que havia somiat durant anys.

Va veure mars de cobalt i rius de llum, i arbres amb fulles d'or que brillaven amb resplendors. Va ballar amb les fades. Va menjar les seves baies encantades. Li van demanar que es quedés fins al final de la nit.

En arribar el matí, no recordava la seva vida i no tenia cap desig de tornar al penya-segat. Vivia amb els esperits. Bevia dels seus records. Escoltava històries i llegendes amb delit.

Es va quedar molts anys i es va fer amiga dels éssers feèrics, acatant en tot moment les seves regles i costums. No va tornar; fins i tot va oblidar que havia deixat el seu cor com a penyora a la vora de la badia.

Es va casar amb el rei de les fades, a qui estimava, i del seu matrimoni en van néixer molts fills bells, de pell blanca com la llet i cabells fets de llum, que portaven les estrelles i la lluna en el seu carruatge.

—Torna, bella Maureen dels cabells de coure! Torna amb els vius, recorda el que et pertoca!— Va viure la seva vida en un delit de felicitat, oblidant el penya-segat, la seva vida i el seu destí.

Però una nit, el corb va anar a visitar-la en somnis i la va instar a tornar a la terra dels vius. Va seguir el camí fosc, va anar cap a la roca dura, però no va poder treure'n el seu cor.

Va intentar desenganxar-lo; va intentar rebutjar la promesa que mantenia el seu cor segur al penya-segat. El sentia a dins i sentia, a través del costat, el batec que s'havia fusionat amb l'ànima del bloc.

—Pobra noia ingènua que pensava estafar les fades, que poc que saps de les seves regles i del seu camí! El teu cor és de roca, no el pots recuperar. Estàs lligada a una substància de la qual no et pots desfer.

Es va tornar a posar el seu cor de pedra a dins, tal com se li havia ordenat, i va intentar tornar a les seves avorrides necessitats humanes, però tenia la mirada morta i el buit a l'interior: s'havia deixat tota l'ànima amb el seu amor i els seus fills.

No podia tornar-hi mentre estigués viva; no podia quedar-se aquí amb una roca per cor. Estava atordida. Va esperar durant dies que el seu marit fada li tornés l'ànima.

De què serveix un cor massa dur per estimar? De què serveix una vida buida per dins? Es va escapar de nit, va anar al penya-segat i va deixar el seu cor de pedra a la platja durant la baixamar.

La llegenda és borrosa i vaga després d'això: n'hi ha que diuen que trobava a faltar el seu promès i que va tornar, n'hi ha que juren que podien sentir, quan les fades s'apropen, el so de la seva veu cantant cançons amb el seu poble.

Sabem que la pedra no s'ha mogut del lloc, mentre passen els segles i els nostres records s'esborren. El cor batega a l'interior. Mai morirà, i encara es pot sentir a través de la cara pètria.

Hi ha qui diu que ha estat maleïda per una norna, i s'estremeix mentre mira amb por la seva forma, però ha guardat secrets i protegeix els mariners que no podien trobar aixopluc lluny de la tempesta.

Les dones sàvies i grans són les que millor ho saben: diuen que la roca està protegida i beneïda. Augura bona sort en qüestions d'amor i no se sap que hagi denegat mai cap petició.

Apropa't, viatger cansat que camines tot sol! Apropa't, recolza el cap al costat de la pedra viva! T'enviarà un somni, el teu futur esbrinarà, i en la seva cara freda el teu veritable amor es mostrarà.

I quan totes les estrelles del cel hagin marxat, i quan tots els rius s'hagin assecat com un os, encara sentireu les fades, que fan ressonar el batec del seu cor amorós a la roca.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.