Rachel: Lectures des d'Entre miralls - L'avi i la tempesta

La pluja va començar tan de sobte que la Claire amb prou feines va tenir temps d'entrar des del porxo i tancar les portes darrere seu abans que el xàfec oferís un solo de tambor ensordidor sobre la teulada. L'avi de la Claire corria per la casa, com solia fer en aquestes circumstàncies, tancant portes, finestres i persianes i assegurant-se que tothom estigués a dins, fora de perill de la tempesta. La jove va somriure, seguint els seus moviments per la casa a través dels sorolls que feia: els peus arrossegant-se pel terra, el so de les portes que s'obrien i es tancaven de cop darrere seu, les trepitjades escala amunt i escala avall, el xerric de l'escala de les golfes sent arrossegada pel passadís del pis de dalt.

L'avi de la Claire era una força de la natura; més que entrar per les portes, hi bufava, amb un moviment més semblant a una ventada que no pas a una persona de carn i ossos. Mai no tancava cap armari ni calaix, i quan travessava una habitació, els tovallons i els papers que per atzar hi hagués sobre la taula quedaven atrapats en el seu deixant com fulles al vent, i només deixaven de seguir-lo les portes que, invariablement, es tancaven de cop un cop ell les havia creuat. La Claire ni tan sols s'havia adonat de com n'havia trobat a faltar, aquells sorolls. Es va passar uns minuts escoltant aquell escàndol simfònic com qui escolta una peça de música clàssica, sense adonar-se que tornava a estar dempeus a l'alcova entre els miralls.

La tempesta es va intensificar, carregada de llamps i trons, bufant la pluja en franges horitzontals i empenyent la Claire a córrer per tancar les persianes que s'havien quedat obertes. La llum de la casa es va atenuar fins a nivells crepusculars mentre núvols de color de morat omplien el cel, tan espessos i tan plens de pluja que gairebé s'arrossegaven per terra. En sortir de l'alcova enfosquida, va veure un reflex de si mateixa als miralls durant un llamp, i va semblar-li una versió molt més vella d'ella, tornant-li una mirada de complicitat que resultava senzillament irritant. La Claire va dubtar, esperant el següent llamp per entendre de què es tractava, però el següent esclat no va revelar res més que la seva expressió habitual, si de cas una mica desconcertada en aquell moment.

—Déu meu, un dia d'aquests perdré el cap! —va remugar la Claire per a si mateixa, reprenent la seva cursa per la casa per tancar les persianes, massa tard per evitar que la pluja a bots i barrals arribés als terres de fusta—. La mare i les seves supersticions amb els miralls! Ara m'toca eixugar tota aquesta aigua!

—Valga'm Déu, bebelle, si obres una porta has de recordar-te de tancar-la darrere teu, no deixis la porta ajustada perquè qualsevol cosa o persona pugui entrar com vulgui! Mira quanta aigua hi ha als terres! —va protestar l'àvia mentre anava a la cuina a buscar un motxo i un cubell.

La Claire va mofar-se entre dents dient que l'avi sempre deixava les portes obertes i que mai ningú se n'havia queixat.

—Ell sap quines portes cal tancar, mai no deixa oberta una porta que hagi d'estar tancada. I surt del llindar.

—Per què porta mala sort quedar-se al llindar? —va preguntar la Claire, recuperant la curiositat insatisfeta que l'havia turmentat tota la infantesa.

—Hauries d'estar o bé a un costat de la porta o a l'altre, no pas al mig. A més, talles el pas.

—Però si no hi ha ningú més que vulgui entrar, amb aquest temps, segur que no —va respondre la Claire, desconcertada.

—Mai se sap, potser n'hi havia algun —va respondre l'àvia amb naturalitat, desafiant tota lògica. El seu rostre es va ensombrar un moment i després va recuperar l'expressió habitual—. Buida això a fora, vols?

Va passar a la Claire el cubell, que ja estava mig ple d'aigua, i va continuar eixugant els terres fins que van quedar completament secs.

Thank you for reading.

If something here stays with you, you’ll find more stories, essays, books, and spoken work at francisrosenfeld.com.

© 2026 Francis Rosenfeld. All Rights Reserved.